En les darreres setmanes hem sentit parlar als mitjans de comunicació del fenòmen “Pokémon Go”. Els Pokémon són els protagonistes animal d’un videojoc creat el 1996 que s’ha reinventat com a aplicació mòbil de realitat augmentada anomenada Pokémon Go. El joc consisteix en recopilar aquests petits monstres que campen per la ciutat, guiats pel seu GPS. Per a això, el caçador ha d’usar les pokéballs, boles virtuals que es llancen contra l’animalet i el tanquen per a entrenar-lo i usar-lo com a guerrer en posteriors combats amb altres usuaris.
Aquest joc en principi no té res de nou, més enllà de ser un joc de realitat virtual. La sorpresa ha estat l’èxit de descàrregues i usuaris actius per una banda, i per altra l’efecte que ha tingut a nivell intergeneracional. Pokémon Go ha posat de rellevància una cosa que semblava insòlit, que nens i adults juguin al mateix.
Tanmateix, la quantitat de notícies que aquests dies s’han escrit sobre aquest fenòmen sorprèn, si més no, pel caràcter surrealista del contingut: Central Park col·lapsat, els mossos treient una parella de turistes japonesos caçant ‘pokémons’ dins el túnel de la Rovira, un pokémon virtual dins una sala de part a un hospital, etc.
Deixem algunes notícies relacionades amb aquest fenòmen
Article a El País “Per què els de trenta anys s’han tornat bojos amb Pokémon Go?”
